La igualtat d’oportunitats és el pilar bàsic de l’estructura de la nostra societat del benestar al qual han d’accedir totes les persones sense distincions.
En aquesta igualtat d’oportunitats, el desenvolupament dels sabers, de les competències, és essencial. Especialment les competències cognitives, lingüístiques i comunicatives. El coneixement i el domini funcional lingüístic afavoreix les oportunitats d’accés i de desenvolupament en els complexos entorns laborals i socials. Especialment per a les persones que arriben a Catalunya són eines bàsiques d’integració amb el medi immediat, en el seu sentit més ampli. Jo acostumo a dir, i ho crec fermament, que la política lingüística és una de les polítiques bàsiques per al benestar dels individus.
I si hi pensem una mica veure-ho que és així: entendre els altre i que ens entenguin, valorar la llengua que parla cadascú com un valor afegit identificador i personal, entendre el món que em volta, perquè entenc per mitjà del llenguatge els continguts superficials i els profunds, els codis de vida, de conducta, de relació, poder-hi participar amb llengües comunes, cadascú amb la seua amb normalitat, formar-hi part, compartir i construir conjuntament, perquè el fet que ens puguem entendre trenca –o si més no l’esquerda- la barrera de la por al desconegut... sens dubte satisfà a l’individu, ens aporta seguretat i tranquil.litat i l’una i l’altra són component bàsiques de la sensació de benestar.
Les llengües tenen aquesta virtut: atançar-nos els uns als altres, reconèixer, descriure i comprendre els móns, els propis, els adoptats com a propis i encara els més llunyans, físicament i psicològicament. Serveixen per unir, no per confrontar, encara que aquesta formulació sembla que sigui, i ho tornem a veure en aquests moments un altre cop, una utopia.
Des d’un punt de vista més pragmàtic, però no menys important, la llengua forma part del capital cultural i social d’una persona i és una component important en la distinció d’estatuts i en la mobilitat social. Les possibilitats que li dona en aquest sentit el domini de les llengües oficials de la comunitat i les estratègies lingüístiques funcionals, li determinaran l’accés o no a determinats nivells de l’escala social i, accedir, o no, a elements directament relacionats amb les possibilitats d’ascensió social. També li determinaran la incorporació o no en la vida quotidiana amb la resta de la comunitat del seu entorn. Aprendre català, avui especialment, és un actiu per garantir la igualtat d’oportunitats, la igualtat d’accés, la igualtat de participació, la mobilitat social. Que tothom que forma part de la nostra societat i no el sap, l’aprengui i, perquè no dir-ho, l’estimi i se’l faci seu, es el repte que tenim en aquests moments. Per primer cop a Catalunya hi ha parts de la població que quan arriben només coneixen les seues llengües d’origen. I aquest és un fet nou sobre el qual hem de reflexionar.
L’aprenentatge de les llengües vives de l’entorn de convivència és imprescindible. L’aprenentatge de la llengua castellana per a les persones que arriben aquí i només coneixen les seues d’origen és també essencial. Ahora tampoc, malgrat les afirmacions en contra, no es pot exercir completament com a ciutadà en societat a Catalunya –en el sentit més complet i ple d’aquests conceptes- sense tenir competència en català. Cal posar totes les eines, totes les estratègies, tots els esforços de diàleg i planificació conjunta que calgui entre les institucions, les organitzacions i la societat civil perquè la puguin conèixer, aprendre, usar-la i fer-la seua amb normalitat. L’actitud de les persones que ja parlem català i l’usem té sens dubte molt a veure també amb què el procés d’aprenentatge i d’assumpció de la llengua per la seua part sigui interioritzat, viscut i fet d’una manera o d’una altra. D’alguna manera tenim una mena -o diferents menes, com vulgueu- de responsabilitat compartida totes les parts que tenim a veure amb aquest procés. Un procés en el qual les associacions i grups de referència de les persones que arriben a Catalunya hi té i hi ha de tenir un paper essencial. Des del diàleg, l’esperit de col.laboració, el compromís mutu de construir, des de la mirada oberta i plural, que mira el local amb una perspectiva global, una societat catalana inclusiva amb valor afegit. Perquè des del meu punt de vista, i a diferència del que pensen i defensen alguns partits polítics, a Catalunya hi cap tothom.
