Lleida, pel que sembla, s’ha convertit durant aquesta campanya electoral en un lloc d’inspiració per al PP que hi ha formulat algunes de les seues propostes estrella en política lingüística. La primera va ser la d’Esperanza Aguirre: obrir una escola on es pugui estudiar en català a Madrid, això sí si hi ha prous alumnes.
A banda que es pugui creure o no que ho pensi fer encara que "hi hagi prous alumnes",hi ha una reflexió que voldria fer sobre la proposta que no és pas en el fons una proposta innocent.
Es important que els nens i nenes de Madrid, i les persones adultes, tinguin l’oportunitat d’aprendre llengua catalana, i basc i gallec, i aranès i totes les llengües que els siguin interessants i útils per desenvolupar-se plenament i per poder desplaçar-se amb tranquil.litat per tot el territori espanyol i també per l’estranger. És important que coneguin la pluralitat lingüística i cultural del país on viuen. No només a Madrid, sinó a Logroño, a Sevilla... i també a Lleida, a Barcelona, Bilbao, a Santander, a Salamanca.... a tot arreu.
Però el model que, des del meu punt de vista, cal potenciar no és pas el que proposa el PP: crear escoles diferencials que marquin qui vulgui estudiar català, basc o gallec i diferenciïn grups. El model educatiu que defenso és coherent al tipus de societat en què crec: un model plural, per a tota la població en el qual dins del seu programa educatiu s’hi estudiïn, amb normalitat -amb la normalitat amb què des del programa de continguts educatius es fonamenta la creació d’una societat cohesionada i plural- nocions de les diferents llengües i cultures que viuen i conviuen a Espanya.
Allò que defensa el Partit Popular, embolicat amb un discurs que pretesament pensa en la llibertat de les persones, és fer un país amb llengües, i grups lingüístics, de ritmes distints, no pas la igualtat d'oportunitats.
