Des de la precampanya fins a la data, les barbaritats a l’alçada d’un campanar que s’han dit són espectaculars. PP i CiU sembla que facin carreretes a veure qui la diu més grossa i a veure qui distorsiona més la realitat. PP i CiU, cadascú per la seua banda, o junts, tant se val, hi haurien de reflexionar seriosament. La darrera que he recollit és de dimecres d’aquesta setmana passada, dita pel candidat de Convergencia i Unió en un míting “Mentre hi hagi Ciu hi haurà Catalunya, hi haurà qui defensi els interessos catalans." Si us plau, Sr. Duran, Catalunya és molt més que el seu partit. Ja existia abans de vostès i existirà encara que la seua coalició desaparegui. CIU continua convençuda que Catalunya és casa seua, que n’és el propietari.
Catalunya no és propietat de ningú, només de les catalanes i catalans que hi viuen. Catalunya és diversa i plural.
Duran i Lleida, en el mateix miting va dir que els socialistes “demanen (als catalans) que ens rendim”, com ho pot dir això? Diu Voldrien una Catalunya submissa obedient, callada…. És una acusació gratuïta sense cap fonament.
Ha estat el president Zapatero qui ha possibilitat l’aprovació de l’Estatut; és un ferm defensor del plurilingüisme i ha impulsat la presència del català a Europa. Ha estat el president Zapatero qui defensa Catalunya i la importancia de Catalunya en el conjunt d’Espanya contra el discurs del PP. Ha estat el president Montilla qui se n’ha anat a Madrid, en plena crisi de les infraestructures, per dir al govern de l’Estat que la seua actuació podia generar desafecció; ha estat el president Montilla qui s’ha pronunciat i ha actuat contundentment quan les negociacions amb Madrid, en diferents temes, s’encallaven; ha estat el president Montilla qui s’ha manifestat contra les estratègies comercials de grups determinats que van en contra els interessos econòmics de Catalunya. El president Montilla defensa arreu el català i els valors de l’Espanya plural i els explica obertament allà on va.
Podríem comparar l'activitat i actuació decidida socialista de plantar cara i no amagar-se per defensar els interessos de Catalunya amb l’actitud històrica dels dirigents de Convergencia i Unió. Un partit que va signar el pacte del Majèstic, cal recordar-ho, amb Aznar. Un partit que diu i es desdiu contínuament: tant aviat diuen que volen tenir ministres a Madrid, com diuen que potser millor no, com afirmen uns que sí, els altres que no; com acaben dient que, encara que estaria bé, estratègicament no els aniria bé com a partit.
Convergencia i Unió repeteix que són decisius. Però no acaben d'explicar i no s'acaba d'entendre ben bé per què. Els caldria una mica de rigorositat interna i de discurs i no atacar per atacar, gratuïtament i sense fonament.
