No, no és una falta d’ortografia, no. És que és exactament així: avui és el meu primer dia d’Avant. Són les 7 menys 10 i estic asseguda en un seient amplíssim, puc estirar les cames sense problemes, tinc l’ordinador obert davant meu posat damunt una tauleta que està amagada a la part de darrera del seient de davant. L’he desplegat i ubicat l’ordinador portàtil, és com si estés al despatx realment. Avui he pogut dormir una hora i quart més, he pogut fer un cafè amb llet tranquil.lament mentre esperava l’avís de l’altaveu, m’han saludat unes quantes vegades amb amabilitat abans que entrés al tren: els del control d’equipatges, la noia que m’ha validat el bitllet i una altra que m’ha indicat el número de cotxe i el seient. Començar amb un somriure i un bon dia amables és realment important.
Sí, avui faig el meu primer viatge amb l’Avant, el tren ràpid llançadora que uneix Lleida-Tarragona-Barcelona. Durant tota la meua vida he anat Lleida- Barcelona amb autocar per motius de feina, durant prop de 2 anys he utilitzat diàriament, anada i tornada, aquest mitjà de transport, m’he alçat a les 5 del matí cada dia i he aguantat estoicament a vegades les prop de tres hores de viatge per carretera, les cues immenses d’entrada a Barcelona i l’angoixa diària de no saber si arribarem tard o a l’hora. Res extraordinari, el mateix que tots els soferts lleidatans que no tenim més remei que desplaçar-nos a Barcelona; ho hem fet tota la vida i ho continuarem fent, amb aquella alegria, que dic jo sempre. Ara, avui, després de tant de temps, m’he sentit ja des de primera hora del matí molt bé, m’he sentit una persona ben tractada d’un país i una ciutat importants.
Són les 7 i 5 minuts, acabem de sortir de Lleida. No tinc cap braç de cap veí que em clava el colze. Tinc les cames estirades i posades al reposapeus. L’ordinador no cau, continua obert davant meu sense immutar-se, ara teclejo, ara miro el paisatge. Un luxe de petites coses que només poden entendre els que passen una part important de la seua vida anant amunt i avall en autocars. Sempre he defensat la construcció d’infraestructures públiques de connexió ràpida entre les ciutats espanyoles, catalanes i europees. La comunicació no només et connecta al món sinó que contribueix a obrir-te la ment, cosa important i cada cop més necessària. Per això no entenc els detractors que encara hi ha respecte del tren l’alta velocitat. Els preus és cert que han estat fins aquesta setmana pràcticament un handicap. Ara, però, el tren llançadora té costos realment interessants i competitius. Si hi afegeixes la comoditat i l’estalvi de temps de viatge, no hi ha color. En una fase paral.lela cal treballar per tenir una xarxa de rodalies interna i potent que connecti les petites poblacions i els permeti accedir a la xarxa ràpida amb comoditat. Els guanys són importants: temps, comoditat i un element no menor de caire psicològic: el caràcter. Viatjar comodament et fa tenir una millor predisposició, millor humor.
En aquest dia feliç, que he fet conscientment el salt al cotxe de línia amb qui he compartit una part important de la meua vida, recordo amb un cert enyor els conductors, el personal de la taquilla que m’han atès durant tant i tant de temps, molt amablement tot s’ha de dir per ser justos, a vegades posant cara d’impotència davant una queixa i dient allò de ja ho sabem ja, què hi farem. Saben que no és res personal, ja n’hem parlati saben que tenen la meua gratitud i la meua amistat in eternum per les hores i hores que hem compartit. Però, què us diré? la comoditat és la comoditat. Segur que qualsevol dia coincidim a l’Avant.
Arribem a Sants, una veu alegre en off em dóna les gràcies per haver viatjat en tren. Mentalment, jo les hi dono per haver millorat substancialment la meua qualitat de vida quotidiana. I ho deixo per escrit, aquí. Perquè consti. Amb aquella alegria, i ara de veritat.
