Sóc demòcrata convençuda i per tant defenso que tothom pot, i ha de, defensar les seues Idees. I dic Idees, amb majúscula, això és els convenciments, els arguments racionals, les postures raonades, convençudes, les creences sobre les que cal lluitar per una societat millor. Construïm la democracia justament amb aquest intercanvi d’idees amb la participació de tothom i del diàleg. Però em revolten les simplificacions interessades, les tergiversacions i la utilització manipulada, populista i particularista que es fa de grans temes socials sobre els quals els generadors d’opinió -i/o els que pretenen ser-ho- haurien de dedicar anàlisi, reflexió i sobretot rigor.
El tractament abusiu, desproporcionat, que està fent l’església més retrògrada sobre el tema de l’avortament em sembla per dir-ho suau fora de lloc, buscant el conflicte social, de manera gratuïta, sense cap base fonamentada ni consistent, anant força més enllà del que correspondria a una església que, de veritat estés preocupada per la familia, per la gent, per la societat i per la vida.
La primera constatació que cal tenir en compte és que cal dir les coses pel seu nom. No hi ha cap llei de l’avortament. La llei que va aprovar el Senat fa unes setmanes és diu Llei de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs. Cal subratllar-ho perquè els noms diuen molt de les coses. La Llei és un avenç en drets, una llei acostada a la realitat i a la societat actual, a la que existeix i a la que les dones, les noies, les adolescents... viuen dia a dia, no a una falsa realitat somniada o la que es mira amb ulleres fosques, com fan alguns.
Salut sexual, imprescindible arreu però especialmente en els països que perpetuen les dobles moralitats com una bona pràctica. Els adolescents, els adults, tothom han de tenir dret a la formació i a la información continua sobre la sexualitat, sobre els mètodes de mantener una vida sexual sense riscos. Sense discrimacions, amb accés als mètodes anticonceptius, amb la regulació sanitària i les mesures convenients.
Interrupció voluntària de l’embaràs. Que hi ha més a favor de la vida que poder decidir lliurement si vull (o puc) o no tenir un fill? Què hi ha més a favor de la vida que evitar embarassos no desitjats, perills per a la mare, transtorns per a un fill no volgut i un llarg etcètera.
Sempre m’ha fet molta gràcia l’obsessió dels bisbes a decidir sobre una cosa que ignoren tant com la maternitat d’una dona. No és l’únic exemple, és cert, però aquest específicament, si hi pensem , no deixa de ser còmic. Qui pot defensar més la vida que les dones que són les que pareixen els seus fills? Qui pot defensar més la vida que les parelles que decideixen i també les que no decideixen tenir fills? Perquè permeteu-me dir-ho, defensar la vida no és només defensar que algú neixi i ja està. Defensar la vida no és només –com sembla que fa l’església- defensar el fet biològic. Defensar la vida és també reflexió i convenciment, és amor, és afecte, és oportunitat, planificar quan es pot i quan no. Quan és convenient i quan no. Perquè vull la millor vida per a aquell a qui li dono quan el pareixo: nen o nena. El concepte vida té part de respiració, biològica, però aquesta no és tota: la vida té sobretot i especialmente una part social que comença per l’afectivitat i continua amb el lloc i el paper social i tots els components imprescindibles per viure en societat. La vida és una cosa molt més complexa que la que planteja l’església.
La llei, de manera interessada, s’ha reduït mediàticament a part d'un article que és l’únic que s’ha discutit publicament en grans titulars (sobre el qual hi ha hagut canvis interessants,). Per això, perquè en una societat democràtica el que val la pena é sanar a les fonts directes i treure les pròpies conclusions no decantades per la mirada d’altri, és oportú llegir el text de la llei sencer.
La segona constatació, la manipulació. Les imatges que acostuma a utilizar en le seues campanyes i tots els components del màrqueting són premeditadament enganyosos per crear confusió. A les fotografies em remeto. La darrera, la de la campanya que s’acaba d’anunciar sota el crit de És mi vida. Está en tus manos. Un nen preciós, de setmanes apareix com la víctima de la legislació. No tinc qualificatius. No tot val ni en nom de la fe, ni en nom de la vida… ni en nom de la política… perquè és política –i partidista- el que fa l’església… més que vetllar realment per una vida digna, en llibertat, dels pares, mares i la familia tota com es pretén amb el debat i la legislació que acaba de néixer.
La tercera constatació, la desorientació. La meua, vull dir de desorientació, jo crec que també d’aquest sector de l’església però ells deuen creure que no. M’explico, el que em desorienta: oficialment es diu que es gastarà 150.000 euros en aquesta campanya que posarà anuncis i tanques publicitàries. Quan ho he llegit, no he pogut deixar de pensar amb uns mossens d’unes parròquies de la meua ciutat que relataven no fa gaires dies les seues trisèries amb la quantitat de persones a les quals han de donar suport i ajuda en uns moments de crisi en els quals hi ha persones que ho estan passant malament. Pensava en l'homenatge verbal que feien a les persones que donen el que poden –diners, menjar- perquè ells i les persones voluntàries reparteixin una mica de tranquil.litat en forma de dinar, berenar o de sopar alguns dies a la semana. Pensava en el seu relat que es dolia de la manca de recursos econòmics. Pensava en aquest mossèn que, com tants altres, estan realment treballant per la vida, també per les que han de néixer, als quals una mica d’aquests 150.000 euros que l’església llançarà - per un posicionament polític determinat, no pas pensant en el conjunt de la societat- els aniria realment mol bé. Aquesta és justament l'església que crec orientada: la que s'implica, la que ajuda, la que escolta a la seua comunitat, la que dóna resposta als seus problemes en la mesura de les seues possibilitats.
Per a mi l’enfocament actual que uns sectors de l'església fas de tot aquest tema és del tot, i perillosament, erràtic perquè enlloc d'informar confronta, perquè enlloc de buscar el diàleg es radicalitza i es fa el sord. Els valors cristians que a mi em van ensenyar no anaven pas per aquí. Aquestes posicions no ajuden gens a una correcta i democràtica defensa de la Vida i de la Maternitat, amb majúscules, digna, plena i en llibertat, com les entenc jo.
