JOSE ANTONIO LABORDETA: UN ARAGONÈS ENTRANYABLE!!

Càncer és una paraula de les que realment fan por . Abans se'n parlava poc i quan hom s'hi havia de referir se'n deia tenir un mal dolent. Actualment els eufemismes s'utilitzen poc i es diu la paraula sencera i concreta. Posar-li nom, i anomenar-la sense complexos, és una manera de plantar cara, lluitar i també de véncer, com a mínim d'intentar-ho. Qui no ha sentit molt a la vora -personalment o en la família o en els amics- el pas d'aquesta malaltia? Sortosament la nostra és una societat molt avançada i la medicina que tenim té una qualitat altíssima i la investigació  i els magnífics i preparats professionals que tenim fan que fins i tot les malalties més greus tinguin cura o pal.liació. Malauradament, però, l'hora de la mort de cadascú no se sap on està escrita, ni tan sols si està escrita en algun lloc, i arriba quan arriba. Quan toca un ser estimat el buit és immens i no hi ha paraules per descriure el que sents i el que et passa pel cap. Quan toca una persona que no has conegut personalment però que t'ha deixat empremta i que a més a més n'ha deixat en tota una -o dos, o més encara- generacions, la sensació és d'una manera o altra la mateixa o semblant. És com si t'arrenquessin d'arrel una de les coses valuoses que t'han servit de referents, que d'alguna manera t'han ensenyat a ser, a entendre, a viure en definitiva.

Aquest sentiment el tens envers els grans personatges. I quan passa, a vegades l'homenatge que els fas és el silenci i et guardes per tu mateix el que sents i el que et passa. Es un homenatge íntim.  A vegades -ves a saber perquè, o potser sí que ho saps però no ho vols compartir- tens necessitat de dir alguna cosa pública. 

La mort de José Antonio Labordeta -polític, cantant, intel.lectual, poeta i sobretot...Persona amb majúscules- m'ha remogut diverses coses de l'ànima  molt en el fons.

Avui els seus conciutadans aragonesos s'han reunit per cantar de manera espontània el seu cant per la Llibertat, amb llagrimes i somriures, amb tristesa i alegria, amb desconcert i esperança... Una cadena de televisió després de donar aquesta notícia impactant i íntima de tot un poble que homenatja un conciutadà bo de la manera que ell segurament hagués volgut -cantant les seues cançons (com deixa també Martí Pol: quan me mori, parleu de mi, dieu-me i viure en les vostres paraules cada cop que m'anomeneu)- ha fet el recorregut per l'avenç de la ultradreta a Europa i l'avenç que  està fent  el discurs xenòfob més populista i més pervers, que enfronta persones contra persones, idees contra idees, llibertats contra llibertats, de manera absolutament gratuïta i inconscient. He pensat que Labordeta estaria demanant a crits que cantéssim les seues cançons de llibertat, fetes no pas des de la idea d'una societat fragmentada ni enfrontada sinó des de la convivència, el respecte, l'educació, el reconeixement de les persones, dels seus drets i deures,  i, especialment, molt especialment des de la intel.ligència de l'anàlisi, el coneixement i la formació. Vagi per ell, en homenatge seu perquè conservem tots plegats el sentit comú, perquè no perdem el nord, perquè tinguem sempre la història passada present, perquè no oblidem què han fet els poders xenòfobs i de la dreta dura a Europa i perquè continuem el rumb ferm cap a les llibertats de l'individu, cap al respecte, cap al benestar...  En aquests temps que sembla que les idees separatistes, confrontadores i populistes que són facilones i gratuïtes de fer perquè no comporten responsabilitats,  estan, com diria aquell,  a la page, recordar els esforços de les persones que han lliutat contra els totalitarismes i han dedicat la seua vida a treballar pels drets de tota la societat, no només d'un grup, és més que mai necessari i imprescindible. Vagi per ell!! 

José Antonio La Bordeta cantant la seua canço més famosa: el cant a la llibertat 

http://www.youtube.com/watch?v=Oa9S_9pbzKE&feature=related

Si no recordeu la lletra, us la recordo.

Canto a libertad 


Habrá un día en que todos 
Al levantar la vista 
Veremos una tierra 
Que ponga libertad (bis) 

Hermano aquí mi mano 
Será tuya mi frente 
Y tu gesto de siempre 
Caerá sin levantar 
Huracanes de miedo 
Ante la libertad 

Haremos el camino 
En un mismo trazado 
Uniendo nuestros hombros 
Para así levantar 
A aquellos que cayeron 
Gritando libertad 

Sonarán las campanas 
Desde los campanarios 
Y los campos desiertos 
Volverán a granar 
Unas espigas altas 
Dispuestas para el pan 

Para un pan que en los siglos 
Nunca fue repartido 
Entre todos aquellos 
Que hicieron lo posible 
Para empujar la historia 
Hacia la libertad 

También será posible 
Que esa hermosa mañana 
Ni tú, ni yo, ni el otro 
La lleguemos a ver 
Pero habrá que empujarla 
Para que pueda ser 

Que sea como un viento 
Que arranque los matojos 
Surgiendo la verdad 
Y limpie los caminos 
De siglos de destrozos 
Contra la libertad